“La companyia No es pot dir és capaç d’encapsular les pors i els silencis dels 76 als anys 90, amb l’eclosió de la Sida, en poc més d’una hora i mitja. [...] En clau de musical desenfrenat (la trama avança amb la cançó, el canvi de vestuari és vodevilesc, hi ha salts temporals constant, l’humor pressiona al límit cada rol, l’estètica és de fanzine casolà), incorporen balades que, amb un elegant gir de guió, arriben a commoure. [...] No es pot saber és una muntanya russa inacabable. Què busca un final feliç, però no òbvia el dolor (de la història familiar i alhora social) que es queda al darrere.”